Alguns dels documentals que ens han salvat de la sequera televisiva estiuenca

La misèria de la programació estiuenca de televisió, llevat de respectables excepcions, t’expulsen de la graella i has de trobar els teus propis aliments. Tornant a veure, per exemple, el més exquisit, extraordinari, espectacle de màgia sobre... la identitat (In & Of Itself, 2021, Derek DelGaudio, Disney). O fent-te un plat combinat de documentals biogràfics que es troben a Filmin, o el d’Auster, també a CaixaForum.

El més recent és Los anys súper-8 (2022), d’Annie Ernaux i el seu fill David. És una hora amb imatges familiars d’entre 1972 i 1981. Cinema mut sobre el qual Ernaux escriu un relat biogràfic, íntim. No hi ha un bri de redundància per part de l’escriptora, que fa una exploració sentimental, fins i tot política, a partir de les escenes domèstiques, amb sobrietat, sense estalviar-se una certa duresa. Fa com escriu: no cercar paraules boniques sinó encertades.

Si el rol exclusiu de cameraman del marit és un signe del repartiment de tasques en funció del gènere, Ernaux, al film, recupera la veu. Quan l’any 82, la parella se separa, les pel·lícules se les queda ella i la càmera, ell. És lògic, doncs, que el documental acabi amb un fos en negre, però Ernaux ha sabut aprofitar les pel·lícules com una “llum que ha brillat sobre el passat”.

Auster, what if?, de Sabine Lidl, té d’extraordinari la textura. Ni és exhaustiu en la ressenya d’episodis de la vida d’Auster, ni es dedica a l’hermenèutica cabalística dels seus textos. És Auster explicant planerament records de la seva infància i joventut, manifestant opinions sobre l’art i la política o reflexionant sobre la pràctica de l’escriptura. I el gran joc narratiu de la peça és quan Auster llegeix trossos de la seva novel·la 4321, on, sense fer subratllats, descobreixes simbiosis íntimes entre el personatge de Ferguson, particularment una de les versions, i l’autor. Per exemple, el desdeny paternal envers el fill que vol ser escriptor perquè creu que serà un mort de gana. Unes proximitats que no porten a confondre personatge i creador. L’autor mostra, senzillament, la matèria primera de la seva obra.

Al film, òbviament, hi ha titulars. Quan Auster afirma, posem per cas, que els Estats Units van fundar-se sobre dos crims: l’extermini indígena i l’exclusió dels negres. O quan Siri Hustvedt, a qui Auster manifesta el seu gran amor, diu que l’home blanc americà viu el camí cap una societat més justa (un president negre, una dona amb poder) com una emasculació. Però també hi ha manifestacions sobre la seva poètica. Auster esmenta Andrei Tarkovsky (“les persones creen art perquè el món no és perfecte”). Va ser rodat el 2021, un any abans que l’escriptor rebés el fatal diagnòstic de càncer. El documental ens el fa enyorar.

Ben diferent és la peça dedicada a la crítica de cinema Pauline Kael (1919-2001), coneguda per les seves demolidores opinions al The New Yoker entre els anys seixanta i començament dels noranta. Pauline Kael, el arte de la crítica (2018) és una peça convencional, amb entrevistes seves d’arxiu i una successió de testimonis, la majoria favorables o condescendents, tot i que va ser un personatge singularment odiat pels damnificats per les seves crítiques sense embuts, un punt intimidatòries. Clint East­wood va fer que un dels seus personatges assassinés una crítica de cine físicament bessona de Kael. Segons ella, Chaplin feia papilles sentimentals; a La dolce vita només sortia gent avorrida i va perdre la paciència amb Hiroshima mon amour. En canvi, defensava Godard, Altman o Tauró de Spielberg.

El film s’enlluerna amb la pirotècnia de les opinions de Keal, però no aprofundeix en les seves posicions teò­riques. La baralla amb Andrew Sarris sobre el cinema d’autor s’esmenta quasi involuntàriament. És curiós que Tarantino, que a les seves memòries (Reflexions sobre el cinema, 2023, Columna) manifesta un menyspreu clar cap a la crítica dels anys setanta i vuitanta (“idiotes sarcàstics”), al documental defensa Kael. Va ser la dona que gosà, com diu el film, ficar-se en un club d’homes.